"A song is Born" 1948 ( "Nace una Canción" a Espanya), la van passar multitud de vegades en aquelles tardes de cine a la tele dels Dissabtes, allà pels anys 80 (l'hauré vist 4 o 5 cops sencera ... quin crack Danny Kaye). Es un recull espectacular de la musica de l'época amb interprets brutals (Benny Goodman, Louis Armstrong, Tommy Dorsey i molts mes, tots recollits en aquests talls de la pelicula que conformen 9 minuts portentosos!
Acabo d'arribar de La LLacuna, després d'un bon cap de setmana gaudint de la bona companyia dels amics i d'una temperatura mes que agradable, que de cara a suportar la xafogor pròpia de l'época a Barcelona no pot ser mes que considerat com una teràpia. Em queden dues setmanes per a encetar les desitjades vacances i per tant soc del parer de tornar ben aviat després del dinar de Diumenge, ja que com mes hores passen mes dura es la decisió de tornar a Barcelona.
Es per això que cap allà les 16:00 h he fet la bossa i carretera i manta cap la ciutat Comtal. En poc menys d'una hora i quart m'he plantat a la Diagonal i com que anava sol i per tant no havia de fer cap parada obligada per deixar tal o cual amic, he decidit baixar pel carrer del Club de Polo per anar a buscar Av. Madrid. A les hores amb la majestuosa silueta d'un Camp Nou mut a l'horitzò he vist que a ma dreta hi havia 4 cotxes de Mossos d'escuadra i un de la Guàrdia Urbana, he pensat ... un control? ... res mes lluny de la realitat. Just darrera els cotxes i paralela al mur del Club de Polo, una cua tremenda de jovent a l'espera de que obrissin portes a la Discoteca de mes abaix. Als meus temps allò era una franquícia de Chic (fa molts anys d'això). Ara resulta que es una discoteca d'aquestes que anomenen "llatines" i per la dotaciò policial desplegada no deu ser massa recomenable. M'ha sobtat veure una munió ingent de canalla d'entre 18 (potser soc una mica ilús) i 25 anys, tots ells sud-americans. Es barrejava l'estética Hip-Hop amb el que podríem dir estandar i això si, les noies, practicament totes amb uns talons de vertigen, embotides en uns vestits ben arrapats i faldilles podríem dir ... "escasses" (si si s'en anaven els ulls haig de reconexer la debilitat ... es el que te no ser dubtos!).
Allò semblava un carrer de Quito, Bogota o La Paz.
No tinc cap tipus de problema en que a la nostra ciutat gent de diverses entnies, cultures, nacionalitats etc ... s'hi apleguin a la busca d'una bona oportunitat o un futur millor, moguts per qualsevol motivació personal que tant a ells com a la ciutat els fagi creixer i prosperar, però penso que alguna cosa no cuadra quant hi ha d'haver locals tant marcadament "xenòfobs" amb l'agravant que la mitjana d'edat que jo calculo que podria extreure's de la mostra vista no superaría els 22 anys.
Aquests nois son els qui en teoria han de solidificar l'integració dels seus pares, els que han de formar part de ple dret de la vida de la ciutat en un futur. Exemples com el que jo he vist avui no van en aquest sentit.
El que molts utòpics sentenciaven com la gran Barcelona de la Multiculturalitat salta pels aires amb circumstàncies com aquesta. Y es que es vulgui o no, els trets culturals i l'orígen marcan e interrelacionen.
Qui em coneix sap que no crec en l'idea d'una ciutat abocada a una multiculturalitat extrema. On molts hi predica'n progrés jo hi veig decadència (i no es por al nouvingut, sinó respecta per allò que es propi). Jo penso que una ciutat a de tenir una personalitat pròpia, un tarannà que arrastri al qui s'hi apropa i la pren com a seva. Si anem cap una ciutat on hi hagi compartiments estancs, on hi hagin locals per a llatins, locals per a "autòctons", locals per a orientals, locals per a musulmans etc... penso que anem a un fracàs de ciutat amb un horitzò marcat pel conflicte i l'intolerància.
"No nem be" i petits detalls com aquests penso que son molt clarificadors i haurien de fer saltar les alarmes.
jueves, 15 de julio de 2010
No ha estat mai un referent per a mi, fins i tot de vegades tot ell m'ha olorat a pantomima, a falsetat ... es pot-ser, perque de vegades soc massa recargolat i busco la volta a la paret quant no hi ha xamfrà visible.
M'arribat aquest muntatge amb fragments del discurs que Serrat va fer a la Complutense de Madrid quan el van nomenar Dr. Honoris Causa i m'ha semblat, una mostra de serenò, sencillesa, humil.litat, intel.ligència i a l'hora dignitat i fermesa.
No puc mes que aprofitar per reconeixer que pot-ser estaba equivocat amb l'imatge que del personatge m'he fet tots aquests anys.
Es ben veritat que les valoracions sobre les persones fetes desde l'ignorància i el desconeixement personal de la mateixa, son normalment erròneas i esviaxades.
Quien ha dicho que la máquina del tiempo no existe? ...
Está claro que los viajes en el tiempo todavía no existen. Ni los viajes en el tiempo ni el traslado de materia orgánica. Sabemos de algunos relatos que no dejan de ser leyendas urbanas donde tal o cual Crononauta a llegado del futuro para hacerse rico y no se que mas cosas. Supongo que falta mucho todavía para que podamos acercarnos a una empresa de viajes en el tiempo y poder saciar nuestra curiosidad con un tour de cuatro o cinco días en la época de nuestra historia que mas nos apetezca.
No extraña a nadie sinembargo que en base a este supuesto se hayan escrito un sinfín de novelas de Ciencia Ficción. Os recomiendo una "El Libro del día del Juicio Final" de Connie Willis, para mi estupenda y paradigma de las novelas basadas en la teoría de saltos en el tiempo, sobretodo en la contraposición de las mismas situaciones y su trato y evolución en base a contextos distintos.
Otra cosa son los transportes de matéria. Se están realizando a día de hoy pruebas que empiezan a dar sus frutos. Evidentemente con cuerpos sólidos pequeños y trasladados a distancias mínimas. Si no recuerdo mal se está realizando por parte de científicos Israelies y Norteamericanos. De todas maneras estoy seguro que el transporte de materia orgánica irá evolucionando y finalmente será posible teletransportarse al estilo Star Trek de un lugar a otro.
Normalmente los escritores de Ciencia Ficción, basan el argumento de sus novelas en avances científicos en proceso de evolución o prueba, que verán la luz 50, 60 o 70 años mas adelante. Un escritor de Ciencia Ficción suele ser alguien cercano a la comunidad Científica o como mínimo con acceso a ella. Julio Verne sin ir mas lejos, el escritor clásico por antonomasia de ciencia ficción y aventuras, era un intelectual de la época que tenía contactos con los científicos e inventores mas avanzados de su tiempo. En concreto por ejemplo se sabe que conoció las pruebas de primera mano que Narciso Monturiol, realizó en el puerto de Barcelona en 1857 con sus prototipos, Ictineo I e Ictineo II, en la busqueda de conseguir la navegación Submarina. De haí surgió la espita que se convirtió en la fantástica novela 20.000 Leguas de Viaje Submarino. O por ejemplo no debemos olvidar que inventos como el fax ya fue presentado en la Exposición Internacional de París de 1889 o incluso un precursor de internet ya lo utilizaba el estado mayor Norteamericano en los años 40.
La realidad que vivimos, no es mas que la consolidación de nuestros avances de hace 50 o 60 años.
De todas formas el post no va por ahí, mi máquina del tiempo es mucho más sencilla. Yo puedo certificar a día de hoy que existe la máquina del tiempo y que todos la utilizamos habitualmente. Tiene un conducto común que hace que se ponga en funcionamiento, y no es otro que la música.
La música es mi particular máquina del tiempo. Es escuchar una canción determinada y mi mente se teletransporta a un momento concreto de mi vida. En ese momento la mente funciona como un retroproyector de última generación y se aparece tal o cual situación, lugar o persona con todo lujo detalles.
Son solamente unas cuantas melodías o canciones las que tienen la llave de la máquina, pero cuando estas aparecen se habré el telón y emerge el escenario de mi vida en un momento o situación concreta.
En ese momento revives la situación como si estuvieras de nuevo en ella y por tanto aflora la nostalgia, los sentimientos, en definitiva el reencuentro con tu vida pasada.
Por lo tanto la maquina del tiempo existe y no es otra que nuestro propio cerebro que alimentado por el combustible de nuestra experiencia nos va recordando de vez en cuando nuestros pasos por la vida, utilizando la música como hilo conductor.
Por ejemplo hace unos días entrando a cotillear el Blog de mi amiga Lillu. En el tiene un post colgado dedicado a Suzanne Vega , la canción en concreto que en aquel momento subió el telón de mi máquina del tiempo fué "My name is Luka" .... me teletransporté a 3º de BUP, Academia Fivaller (Gran Vía de Barcelona) dia soleado, mucha luz entrando por los grandes ventanales, descanso entre clases, un Walkman a medias con Emma, la canción ... incluso el olor a bocata a medio comer ... durante unos segundos, yo estaba allí.
El proper dia 10 de Juliol a les 18:00h hi ha convocada la Manifestació de resposta a la sentencia del Tribunal Constitucional vers la proposta de nou Estatut per a Catalunya. La mobilització, sota el meu entendre, no ha de ser únicament per fer pales la defensa d'aquest estatut, jo no vaig votar a favor donç fa temps que penso que el camí cap un estat propi passa per un altre dressera, sinó que ha de ser una mostra d'orgull i dignitat per part de tot el poble Català.
Ara es moment de prendre posició ;
O caixa o faixa.
No ho dic en sentit violent, sinó que penso que al marge d'ideologíes polítiques, es moment de refermar-se com a poble. No val en dir ... soc Català! ... ara hi ha que fer de Català. Des-de el seny, hem de demostrar que no podem seguir amb aquestes regles de joc que ens ofeguen lentament com a poble, em de provocar que els qui ens continuen oprimint, es treguin la careta i demostrin a tot el mon, que els intolerants son ells. S'ha de practicar l'inssubmissiò vers la constitució Espanyola, s'ha de provocar que tot el mon vegi que uns manguen les cordes i nosaltres hi som lligats i fins hi tot en un exercici de cinisme pervers, som nosaltres mateixos qui paguem el cost d'aquesta mordassa. Però això ho ho em de fer tots els Catalans junts ... qui no s'hi apunti ara no s'està guanyant la ciutadania del nostre país, i per a mi queda totalment fora de joc.
Una icona molt particular. Un artista AMB MAJÚSCULES. Bufó, actor, provocador, un animal d'escenari que tant es cantant (Orquesta Mondragón), com presenta i dirigeix una programa de culte a la ràdio (El tren Azul), fa col.laboracions com l'inigualable "El Cuarto Hombre" (La bola de cristal), o broda personatges al cinema com un Conde Duque de Olivares grotesc i genial (El Rei Pasmado).Es veritat que te les seves misèries, no o nego, però no mes que d'altres que potser passen per la vida com a exemples a seguir. Fugin dels èxits populars com "Viaje con Nosotros", "Caperucita Feroz" o "Ponte la peluca", aquí teniu una mostra d'un Gurruchaga en la seva màxima expressió. Es una actuació de mitjans dels anys 80 on Gurruchaga mes que cantar (playback decarat), interpreta gestual-ment la canso sense necessitat d'atrezzo i decorat. Garras Humanas es un single dels 80 que ens evoca les pel.licules de terror de la RKO dels anys 30. En concret fa referència a les pel.licules de Lon Chaney Sr. i Lon Chaney Jr. (El hombre lobo) y a la vegada fa un homenatge a la maleïda pel.licula Freaks (La Parada de los monstruos).
Yo perdí mis brazos y perdí tu amor !!! ... quin desgraciat, se'ls talla per la seva estimada i ella va! ... i fot al camp amb un domador !!! ... SIEMPRE PERDIENDO !!!
Acabo de trobar aquesta perla que no puc mes que compartir amb tots vosaltres. Es tracta de l'actuació de Peret a un concert benèfic contra el racisme cel.lebrat a Alemanya. La plaça no es precisament fàcil ni molt menys i per això penso que es un perfect exemple del que en teatre s'anomena "tablas". Es igual qui hi hagi a la platea, es igual quines siguin les circumstàncies, quan un es artista o es i o serà sempre.Artista i públic en aquest cas, tenen la dificultat evident de l'idioma, però la màgia apareix i tot de cop encaixa.Elimineu els vostres prejudicis,tópics i clisses i observeu com un artista omple un escenari únicament amb la seva veu, la seva mirada i una guitarra.
Avui comença una nova aventura. Avui comença un nou espai de comunicaciò entre aquí el que suscriu i el mon mes enllà de la xarxa. Son dos anys compartint espai amb els amics de embolica que fa blog, amb els que continuarem la colaboració, però faltaba alguna cosa mes personal. Avui neix "lucha, pelea e ilusión", avui neix una nova conectivitat amb tots aquells a qui us pugui interessar el que el meu cervell cavila.
Com el día de Reis, plé de joia amb els regals a punt per ser entregats, així comença aquesta aventura
No hi ha una temàtica determinada, ni una línea "editorial" preestablerta. Honorarem als renaixentístes i dins del capdal modest dels coneixements adquirits, tractarem de dir la nostra sobre variades temàtiques a l'hora que tractarem d'aprofitar per a vessar tot allò que un pensa i vol compartir, ja sigui trascendent o banal.
Aquest escrit inicial no es mes que una carta d'intencions i poc a poc però amb regularitat anirem fent vía.
El primer post en Català, no podía ser d'altra manera, però això no marca una tendéncia inamovible, per tant aniran apareixent les entrades tant en Català com en Castellà, segons dicti la temàtica o surti simplement a l'hora d'escriure.
Quina joia la posibilita de dominar dues llengues.
