Anecdota a Berlin 71

Hi ha matins que baixant l'escala a quarts de vuit per anar a treballar, em creuo amb un pare i un fill que esperen l'ascensor, jo normalment de baixada procuro fer-ho a peu. Son xinesos i sempre em fa gràcia el xavalet (deu tenir 5 o 6 anys) que sistemàticament em diu al passar "Hola Sr!". Jo sempre el saludo i veig com el pare riu i saluda abaixat el cap a l'estil oriental. Sempre he pensat que aquell home no parla un borrall de castellà i català ni pensaments. Alguna vegada hem coincidit per agafar l'ascensor de pujada, i l'interlocutor vàlid sempre ha estat el petit que llest, amb cervell jove i despert de seguit marca el seu pis i em diu vostè va al quart, amb un català i pronuncia perfectes. Evidentment jo assenteixo i arribats al seu replà ens despedim amb un bon dia, bona tarda o bona nit per part meva amb l'intent d'anar inculcant als nouvinguts les nostres costums i parla. A tot això el pare respòn amb un somriure a la vegada que mou el cap de dalt a baix. Amb el temps m'he assabentat que son propietaris d'un comerç de sabateria, moda i complement del carrer Numància amb Berlín, molt a prop de casa. Molt be fins aquí res d'anormal. El tema es que aquesta tarda tornant del super carregat amb un parell de bosses, he coincidit amb el "xines" pare per agafar l'ascensor, com que no deia res l'home quan tots dos ja érem a l'habitacle, he pres l'iniciat-iva i l'hi dic ... Vd va al segundo verdad?, i ell riu i saluda flexionant el cap de dalt abaix. Acte seguit premo el botó del 2on pis e inmediatament l'home assaenyala la botonera a la vegada que de la seva boca surten unes paraules inintel.ligibles, sense deixar de riure. L'ascensor s'enlaire i jo sense entendre res l'hi dic, ... si, si el segundo, yo voy al cuarto, i ell respón "cuatlro" i torna a rieure. Be donç arribem al segón s'obren les portes, l'home riu i es despedeix amb el clàssic moviment oriental de baixar el cap i veig que va directe a l'escala per accedir al 3er pis. Ara ho entenia! i abans de que es tanquessin les portes m'ha donat temps a disculpar-me diet-l'hi mes o menys ..."perdón que ustedes viven en el tercero! disculpe no me he dado cuenta!". Les portes s'han tancat, i l'ascensor ha pujat al quart pis mentre aquell home pujaba les escales del segón al tercer a peu per culpa meva. Està clar que si aquell marrec de 5 o 6 anys hagués vingut amb nosaltres tot hagués anat com una seda.

Aquesta anecdota, producte de la falta de comunicaciò, estic segur que d'aquí a uns anys quedarà en un no res quan la generaciò del marrec de 5 anys sigui la que marqui la pauta i "aixequi el país" ... cosa que entre tots els hi estem deixant ben difícil